Descalça i sense sabates

Oda al meu dimarts

2012-01-10T21:30:00.001+01:00

Deu ser que és dimarts i els dimarts, ja se sap: festa. Coses de la mitja jornada que m'obliguen a gaudir de la vida, a aprendre a no patir si no cal i a treballar i llegir mentre el xuf-xuf de les llenties al matí i l'olor de pa acabat de fer a l'horabaixa m'alliçonen els sentits i em recorden que la vida també és això en dia feiner, tot i que no toqui i tot i els "hauria" que ressonen al meu cervell i em capfiquen sense importar-hi.
Per fi també dimarts ha decidit fer farina de garrova i omplir el forn de magdalenes de xocolata i escriure en aquest blog mig oblidat però que reprenc avui amb ganes i sense més pretensions que les d'escriure sobre, per fi, l'alegria de viure.
Nadal ha passat factura i el buit del qual tant he escrit darrerament ha seguit sent-hi i resulta que s'ha fet gran. El pare, el pare... però és que la mare és sovint molta pena. Però no volia parlar d'això ara, potser per això no volia escriure, per no parlar sempre del mateix i del que més d'una vegada escriuria i cremaria així tantes paraules que acaben bullint dins mi i que no sempre es fàcil que trobin algú amb qui desfogar-se.
Però avui, avui tenc la sort que és dimarts, oh dimarts! I sona ràdio3, i m'han regalat un trípode per a demà i he fet foc a la xemeneia de la sala que havia de fer fum i que no en fa.
Dimarts, que començares en lluna plena i sexe amb llençols ardents i rialles. Dimarts que has omplert el meu darrer dia de trenta anys -que demà en faré trenta-un-, mare de Déu, i que has passat amb tants ingredients que no tenc més que evocar-te.
Dimarts que he pogut anar a foravila, collir cols i pèsols -aquí toca un altre Déu n'hi do, perquè encara no és temps ni toca- i que he pogut vigilar els dos nous solcs de faves i més pèsols sembrats de diumenge, també ple de glòria.
En definitiva, avui dimarts, desig, per fi, un bon any a aquells que de tant en tant navegau per aquesta pàgina i que sigueu molt feliços, tant com jo ho he estat avui i que, malgrat tots els malgrats, aprenguem a gaudir de les petites coses que la vida quotidiana ens depara i que seguim lluitant sempre per tot allò que ens estimam sense mida. Salut.

20 anys sense Montserrat Roig

2011-11-10T13:34:00.000+01:00

"Em sento dir, sempre n'hi haurà una altra que en recollirà els fruits. La barca de vela és com un alè que llepa les aigües que mai no s'aturen. Moviment és insatisfacció. El teu cap torna a sorgir dins els cercles d'escuma. No hi has desaparegut.

El sol em besa l'espinada. S'hi endinsa. Els meus porus, agraïts, el xuclen. M'agradaria d'enclotar-me a l'arena. Sentir-me besada per l'aire -ventet de garbí-, per la llum, per l'aigua. Els elements em perdonen el cos degradat. Cos de dona que ja no recordo quan va començar a envellir. Els elements ni m'admiren ni em jutgen. M'hi deixen estar. Jo no sóc com la Norma, no. No busco l'amor dels altres. Jo només demano als elements que em deixin formar part de les paraules i els pensaments. Roca i sorra. Llum i aigua. A prop de les onades, dins la remor del vent, tot sentint el bramul del mar enfurit o bé la calma de l'aigua blava, tocant l'escalfor amb les mans, petita illa verda i grisa, tant se val. L'illa és la meva amiga.

Voldria saber quan vaig començar a transformar-me en un fantasma."

Montserrant Roig, L'hora violeta (1981)

Variació sexual de la meva tristesa*

2011-11-06T13:24:00.002+01:00

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o a la vagina*
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdora tota jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viva quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada

Miquel Àngel Riera, El pis de la badia, 1992.Dibuix d'Edward Gorey.

Silenci

2011-11-03T20:46:00.002+01:00

Silenci tu, silenci jo. I nosaltres, silenci.
Silenci de podridura, fort, fred i esgarrifós.
Silenci que no enganes, que parles evident i feixuc,
silenci que no m'agrades, que fas pudor i m'escanyes,
que vull parlar i no puc.

Silenci tu, silenci tu. I jo... tsu, tsurutsuuuu... silenci.

Patchwork

2011-10-03T19:22:00.000+02:00

Canvies els mobles de lloc i ja no s'hi valen les excuses del feng shui. Inspirada per una navegació sense rumb a la xarxa i sense invertir ni un sol euro d'aquest miserable sou de mitja jornada que tot just has cobrat, et retrobes ben asseguda en aquesta nova cadira i aquesta vella pastera que et fa de taula amb vistes a uns centímetres de cel blau. Al corral, les margalides, els cactus i dues moixes que, amanyagades i silents, ara dormen i que no em fan enveja. Vist el temps que corre, t'estimes més tenir els ulls oberts, seguir endavant i amb coratge, mai fer la gara-gara a aquests que ens ofeguen a poc a poc i tenir la fe i l'esperança que tot s'ha d'arreglar, que si ens unim, que tot pot ser, i potser, tornen a ser veritat aquells versos de Martí i Pol en què cada dia s'actualitza el Via fora, perquè tot està per fer i tot és possible!

Després de fer gairebé un any que tornes a viure a la vila, trobes per fi el teu raconet des d'on ser i escriure i dir aquests dies que es fan fugissers i els que són mal de passar estones. Deixes una mica enrere l'enyorança i et compons la vida a partir de retalls que conformen la teva existència i del que has estat aquests darrers mesos i tota la vida. Enyores tantes coses! Enyores de sobte tant aquest estiu ara que sents els fred a les cames i el dia que s'escurça i el sol que ja es pon. Però la llenya guaita i malda juganera davall l'escala que mena al terrat per omplir la llar de foc i fum i tornar a començar aquesta tardor amb força i energia renovada que haurà d'omplir tots els racons d'aquesta casa dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabtes i diumenges. El fred, enguany, pot venir quan vulgui.

2011-09-13T12:14:00.002+02:00

Carrerd'aquí, d'enlloc o d'onsevulla d'una no gens trista però petita pàtria que lavisc completa. M'aixec de matinet i vaig fent amb una alegria que em ve delfons dels segles -parafrasejant Pla- però sempre convivint amb el buit. Elbuit del pare. Aquella petita escletxa de felicitat que indica que mai podràser sencera. Una buidor que m'acompanya sempre tot i les rialles i aquest estarmolt bé que celebr aquí i ara, avui. Demà no ho sé. Em repetesc però és, ésaixí i elemental. El pare, tan pare que hi és sense ser-hi, el forat a la panxai l'enyorança que s'omple de tot i de res i que mai és suficient però que,tanmateix, basta.

Escric perquè tenc escriguera. Si no, no ho faria. I em plau de fer bugada,espolsar les persianes i saludar les veïnades:

-Com va,Margalida?

-De diumengeper aquí.

-Jo ja hoveus i amb aquest sol!

I la moixaque em fuig i s'entra en una casa, oberta de bat a bat, i un vellet, assegut ala camilla em mira i riu i em diu que passi, que passi, que encalci la moixa,mentre sent crits des de fora perquè la que feia la xerradeta a la cantonada nosap qui som ni què, i jo, que crida que crida la moixeta que tresca i tresca idescobreix noves olors d'una cuina amb el foc en marxa i lent i un xuf-xufd'escudella que de segur se'n lleparan els dits. Resulta que som família, delluny, i que si vols res, ja ho saps, jo visc aquí i jo allà, en aquella casade les persianes verdes, com totes les del meu carrer, però que, per uns dies,seran les més netes i polides de tota la barriada fins que la pols torni is'acumuli al seu lloc de sempre, on viu, i rebleixi els buits de la fustacorcada i la pintura gastada pel pas del temps que no perdona. Com diuen els Manel,que vinguin els anys! Aquí, en aquest carrer, avui em té la calma.

Retorn a Cortázar

2011-09-09T11:38:00.001+02:00

"Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente su orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, las esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentía balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias." 

                                        Rayuela, Julio Cortázar.

#festaestellés11

2011-09-04T21:31:00.004+02:00

FUNDACIONS DE LA RÀBIA [fragment] del Llibre de meravelles.

Hem pecat per això, perquè no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

I visca la poesia de la mà de Vicent, l'homenàs de Burjassot i poeta del poble. Amb tu, Vicent, assumim la veu del nostre poble i lluitam tot i que caminem sempre entre la pols. No hi haurà silenci, Vicent, i direm, com tu ens ensenyares, la paraula justa. Perquè allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble i nosaltres també hem escollit i et seguim decididament tot proclamant, quasi a mode de pregària, aquell gran poema que la gent ja s'ha fet seu i que tots recordam sempre en boca de l'Ovidi. Visquen Els amants!

Col·lectiu orgasme, amor cec

2011-08-24T21:45:00.005+02:00

ck; width: 400px; height: L'amor és cec by Arthur Caravan

Una nit la boira arribà a la vall
soterrant les muntanyes i esglésies.
Va ser quan de sobte el poble es va adonar
que entre ells ja no es podien veure.

Com que la calor es feia insuportable
i cap pudor podia fer-los nosa
es van traure els vestits.

Van sortir sentint-se molt més vius que mai,
desitjant trobar-se uns als altres.
A tot arreu bramaven llits de llibertat
perque l'amor omplia l'atmosfera

i al camí també era la portera
que reclamava feta una fera
convidant als seus pits.

Poc a poc es va juntar més personal
que volia gaudir de la gran festa.
Com que tots els cotxes eren aparcats
ho van fer enmig la carreterra

Crits, gemecs, rises, batecs i palmes
descobriren les virtuts del tacte i els tresors de la carn.

I així tots els llavis es van enjuntar
i els clatells, les galtes de les natges,
i el perfum de tots els cosos extasiats
esclatant un colectiu orgasme

i tot era una gran meravella
també mascle amb mascle i femella amb femella
tots semblants al déu Pan.

Fins que un matí la trista radio va anunciar
que la boira afrodisíaca se n'anava
a buscar d'algun lloc més necessitat
deixant-vos allà a mitat faena.

Però fent servir l'antiga inteligència
per gaudir d'un millor estat de consciència
es van fer saltar els ulls

Bona nit amor meu!

l'amor és cec!

#100anysdevalor i un dia

2011-08-23T11:28:00.004+02:00

No te'n pots estar i tu també vols fer-li el teu petit homenatge a l'home, homenàs, que et fa estimar més encara el valencià, el teu català. Perquè ens cal molt de valor encara per lluitar per la nostra llengua, perquè tornen les turbulències i sempre, als treballadors de la llengua, ens caldrà estar a l'aguait i ser-hi. Gràcies, Enric, per salvaguardar-nos els mots d'aquesta llengua que no vol ser postergada ni ara ni mai.

Planeta jo (II)

2011-08-23T00:03:00.007+02:00

Da outra banda, onde se está a soas co tempo e o eu é un innumerábel que multiplica e se descentra . Chus Pato.

Ataque Escampe - Europa e o ballet from mopalmact on Vimeo.

I a ritme de vals, superar l'enyorança, buidar la cervesa, omplir el cendrer, resistir la calor i evitar la col·lisió entre cossos que dibuixen línies corbes en un univers estel·lar i sense boira.

Epifania dels sentits

2011-08-21T22:58:00.014+02:00

Escriure, descriure't, morfortejar-te, desfer-te en síl·labes i salivar.

La llei de Murphy

2011-07-27T09:40:00.008+02:00

Plou poc, però per lo poc que plou, plou prou...

I tu que havies decidit fer bugada.

Però mentre et despertes comencen a posar-se en marxa ordinadors, cafeteres i rentadores i tot són xiulets. Aquest cafè amb llet demana escalfor i asseguda al sofà, descobreixes "1984" de la mà dels Delafe i las flores azules. Avui, que per a molts és que no, us dic bon dia! I amb permís d'Antònia Font, "yupi, happy, porxadeta..."

Estiu

2011-07-26T12:46:00.004+02:00

Dorms amb un pijama de tardor i rosa. És mànega llarga però no et molesta tot i que si no fos per aquesta síndria que fa gust de festa major i aquestes vacances que tot just aprens a viure, no diries que ets a la plena de l'estiu.
Tens el cap ple de projectes, avions i dates que no quadren mentre passen els dies i l'arena se t'incrusta als dits i les roques ressegueixen el dibuix de traços de sempre a la pell quan vas a S'Algar.

"No m'he mogut d'aquest cos que sóc jo. Amb un sol clic, la meva existència pot encaixar perfectament dins els límits d'aquest cos i quedar-hi tancada. Ja és això, Sóc on he de ser."
Torn a Murakami, el meu Murakami, i pas hores davant aquesta pantalla. L'estiu a la vila té un color estrany i el port m'és enguany una mica indiferent. Vénen els concerts, els Manel i Antònia Font -yupi, hapy, terrasseta! Els cafès no són el que eren i les cerveses a Can M. es converteixen en un ritual marginal però necessari. M'agraden.

Descobreixes noves músiques i et fas una dona 2.0. T'atreu la distàcia, la cuina japonesa i una autocaravana que voldries visitar a l'agost. Qualque dia vas en barca i tens la mar a un pam i el sol de cara. Ben mirat, ja has estat de vacances i avui és un dia qualsevol. T'alegres de saber-te en un equilibri quasi perfecte i retornar a poc a poc a la normal quotidianitat de les dones i els dies. Retornes també a la poesia. En definitiva,

No plou. No fa vent. No fa fred. I la crisi -la punyetera crisi- no és més que un carabassó i mig al plat i que surti el sol avui i faci mal temps diumenge.

Cant espiritual

2011-05-24T21:51:00.010+02:00

Recitares, Biel, com si només jo pogués sentir la teva veu dins aquella sala plena de gent, com si me'l llegissis expressament a mi, que som una persona qualsevol. I el digueres amb tota la intenció de les paraules. I jo, amb tots els 5 sentits, amb el cor i el cos meu vaig escoltar-te aquest cant que vaig fer meu i avui record.

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que hi sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

Joan Maragall

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T11:19:00.003+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Coratge

2011-04-09T09:14:00.007+02:00

Tot i que s'acosten maldades, ho tens molt clar. Seguiràs amb més coratge que mai i més si fa falta.

Gràcies, Obrint Pas. Ahir i avui necessitava la vostra força, el ritme encoratjador i alegre.

Queda molt per al 18 d'abril? Els peus no paren de ballar i les soles de les sabates comencen a desgastar-se. Descalça, no sé si ho podria. La ferida resta oberta, però com a l'encadenat Prometeu, cada dia s'obre i cada dia es cura.

D'espàrrecs i carxofes negres.

2011-03-19T18:59:00.005+01:00

Per tu, anar a veure el Barça a Can M. i anar amb el cotxe buit a foravila i tornar-lo carregat de llenya feta estelles com m'ensenyares. Empunyar l'estri amb força i dibuixar la línia corba que resseguirà la punta afilada de la destral, de mànec vermell, i que migpartirà el troc de pi ver, encara, que recollírem de la darrera ventada, ara ja fa molts anys.

Els espàrrecs són molts per no ser d'ombra, manllevats de la pleta del costat però al cap i a la fi, nostres. Les carxofes, de moment bé, i avui en soparé, de la primera, la que em menjaré per tu, com la rasca de canya Valls i el bocí d'ensaïmada de crema cremada que sense tenir gana he tastat per endolcir el paladar.

De foravila, hi anam amb les mans buides i en tornam amb la senalla plena, les sabates brutes de fang i una llista llarga de feines per fer que no tenen aturall i que s'acumulen, inevitablement, com sempre.

Al·lucín

2011-03-17T20:53:00.006+01:00

I tot perquè en un debat sobre les xarxes socials i el desús d'una cervesa, m'he quedat sola a la terrassa fumant una cigarreta.

Ús i abús en xafarderies, collons, tu, quines manies!

Escric quasi a mode de diari personal, i crec amb la revolució en les xarxes socials.

Per tafanejar més que una mica, telefon a una amiga.

I si res d'interessant vull dir, que em llegeixi que no em pugui sentir.

Si és que vol i li agrada, tothom té dret a fer el que li dóna la gana.

#hihasenyal

2011-02-21T20:46:00.005+01:00

Quedes meravellada. Despertes tard del teu malson però t'acompanya una multitud que crida amb tu i per tu. Tots desperts. Ningú no dorm. Ja es fa enfora la becadeta, sabem que no és hora de dormir, parafrasejant en Majoral.

La llengua t'ha obligat a enxarxar-te una altra vegada, a tu, que creies que ja no tenies gaires coses més a dir.

De totes maneres, avui, res més; demà passat, Vinyoli.

Sense senyal

2011-02-17T22:44:00.006+01:00

Ja sé que darrerament parlava poc. Justament feia dies que per diferents circumstàncies em venien les ganes d'escriure que m'estava avesant als calls de la pell i a tantes altres ferides per culpa d'aquest mal temps. El tancament del repetidor de TV3 al País Valencià, ca nostra, és una altra d'aquestes putades -i no deman perdó per ser tan realista. Fer una llei explícitament per impedir als valencians poder triar veure TV3 al País Valencià és un atemptat contra la llibertat d'expressió i un altre atac colonialista i imperialista del govern Camps. Ja ho va ser no incloure en la llista de la televisió digital els canals de parla catalana -a diferència de les Illes Balears-, però ara la cosa ha sobrepassat els límits i ens vestim de dol.
Avui, que per fi havia tornat a parlar, tornaré restar una altra vegada muda i sense senyal, com Vilaweb durant 24h, perquè el país, el país sencer, ha estat víctima d'un dels grans atemptats del PP en contra de la llibertat d'un poble, del dret de decidir, d'expressió i ha untilitzat les institucions públiques en contra de la seva pròpia llengua: la catalana.
Que quedi clar, però, que no ens rendirem.

Just wanna have fun

2010-12-07T09:45:00.012+01:00

No ponc, ara em ponen a mi, les idees però sobretot les gallines, que s'han estrenat amb un ou de rovell ben vermell i llescam pa per fer-hi mulletes.

La vida no sempre és pa amb formatge i avui és una excepció.

El raïm d'Eslòvenia

2010-11-11T18:12:00.010+01:00

Anem a pams i sense pressa, però amb decisió. A 12 volts. Sí, 12 volts em piquen la curiositat i basten. Bótes de vi i premses de fa mil anys. El buit, per omplir. El vi, per beure. El llit, per no dormir. El tom migpartit per la lectura i el cendrer buit d'haver deixat de fumar. A diferents temperatures i ritmes, el raïm d'Eslovènia escalfa, que ja és molt, però no engata.

Policromàtica

2010-10-23T21:09:00.009+02:00

Em passa, el que em passa és que de vegades no estic bé enlloc, ni tan sols estant enmig.
El que vull dir, és que massa vegades no sé ben bé on posar-me.
Ara escric des de l'altra M., la grossa, i des d'F., l'altra F., i el Retorn no és ni tan fàcil ni difícil, ni aquí, ni 50 km. a la rodona. Res és com abans, però, i ni la casa, ni el llit, ni l'hora de pagar quan faig la compra esborren aquesta realitat que no s'explica ni amb paraules.
Passen els dies i se succeeixen els colors en una gamma de verds i grisos que no s'ajusten del tot a la tardor rogenca i groga d'aquesta aspra tristesa que ho amara tot.
Temps al temps, encara que costi trobar el moment, el lloc, el llapis i les claus.
Sense frisar ni fer-ne comptes, avui he vist dues vegades la lluna i, sense pensar-m'ho dos pics, l'obr i me la bec. No és fàcil distreure'm però esper que l'alcohol entretengui aquest constipat que m'ha tret de polleguera i m'ha fet ser dependent d'uns mocadors de paper blancs i insuficients i a la meva llista de pors hi he afegit la de quedar-me'n sense.

Al desert, fent la fotosíntesi

2010-08-03T21:27:00.006+02:00

I jo, avui, com si enyoràs la pluja, he sortit a fora a fer la fotosíntesi i, enmig d'un cel ennigulat, he gaudit d'una treva solar i m'he tornat a escalfar tota.

http://an-tavia-na.blogspot.com/

No quotidianitat

2010-06-21T09:06:00.006+02:00

Ahir i avui tots els camins duen a foravila. Avui és 21 i ahir... Ahir va ser diuemenge i els diumenges són ara una autèntica putada.

Et prepares per al comiat, closing time, i escrius amb guix el punt -i a part- d'un final que no hauries volgut ni imaginar i d'un adéu forçat i sense escrúpols.

Para che falar de amor

2010-06-17T23:31:00.012+02:00

Érem feliços a G. i érem tres en un llit de plaça i mitja nunha bufarda de 30.

Torna'm a G., porta'm carrer amunt i bars avall a ficar el nas en copes blanques de lluna plena i vi de "berrantes" i tapa de racció que sobrarà i ens endurem a casa. Dus-me allà on dos anys, bones notícies i sexe, orgasme segur i traca de coets final. De nit, fins que escampi, i quinoa vol dir Annette.

Coca de trampó a San Pedro, i segona adolescència amb Fran-sex i sense tu. Petons a mil i festa, molta festa, però sobretot una alegria sentida amb tots els 5 sentits i de veritat. L'alegria que no mata i que és d'aquelles que fa enveja.

Escrius sense saber si te'n sortiràs però te l'estimes, la vida, molt, i t'agrada escriure de tant en tant aquí i trencar-t'hi el cap per acabar dient bajanades sense sentit i que vés a saber tu per quins ous necessites fer-ho. És dur estimar allò que et fa mal i la vida ara te'n fa però no te'n queda d'altre que aferrar-t'hi i viure-la.

Tanmateix tot es resumeix en allò que diuen els Love de "te echo de menos y menos cada día es más", però que és aprendre a viure el buit i a tenir a la panxa un foradet que s'enyora.

Els amics ajuden però els amants més, sobretot aquells que fa 10 anys que et mimen i tu cuides perquè no se'n vagin i perquè només ells et saben fer pessigolles quan més necessites riure.

Anar fent

2010-05-28T12:21:00.007+02:00

Hi ha dies que no i d'altres que menys. Avui en fa 10 i tal dia farà un any. Coses que passen. Tant poc temps per a tot i tant massa per a res. O potser la mida justa.

Conserves l'alegria però t'ocupa la tristesa. Ara ja et sents de l'altre bàndol i et fot: "Mon pare va morir de leucèmia". I com si res et poses les ulleres, et moques i te'n vas. Hi ha molta paperassa a fer, fa mal temps i vessa, sobretot molta vessa. El cabàs de la roba segueix ple i la rentadora està per estendre. Res no es fa si no t'hi poses però cuinar t'entretén ni sigui per un dia. Avui vol sortir el sol però demà no ho saps encara que en Mauri hagi afirmat que el temps seguirà estable tot i que a tu, aquestes qüestions meteorològiques, ara ni t'interessen ni t'importen.

I si fas una crema de carabassa per no pegar-li més voltes?

silenci

2010-04-29T10:13:00.005+02:00

Concloc que si tornam sords de grans, no és perquè sí. Alguna cosa d'inconscient ens dicta que millor tornar sords i poder dormir que sentir qualsevol renou i imaginar-nos les passes de la Mort al llarg passadís mentre en el silenci de la nit feim esforços per reconèixer la seva maleïda no presència. Tornam sords per no tornar-nos bojos i no posar-nos a córrer i no deixar que ens atrapi i fugir de l'inevitable.

Ja sé que no ho he de fer, ja sé que no l'hem convidada, però tanmateix jo vigil aquesta porta decida a aturar-la i dir-li que no, que no vengui encara, que no és el moment, que ens queda molt i que a més, avui no duc el meu millor pijama.

Fa molts dies que vàrem sortir d'Hac i uns 40 que vàrem estar aïllats. Fa massa setmanes que tenc massa coses a reflexionar, massa preguntes i no flueixen i s'estanquen i es podreixen. Fa massa temps que volia escriure i em sap molt de greu ara no tenir res més a dir.

Com fer un rissotto -o transcripció dialogística a 5 veus.

2010-02-07T20:21:00.006+01:00

-Coser durante tretze minuts
-Aigua, i açò és parmesà.
-Sí, però tot, tot vi, potser serà molt, no?
-Primer tires l'arròs i després l'aigua.
-Primer s'ha de posar all...
-Potser hauria de rallar açò? [es refereix al formatge]
-Encén el foc, a foc lent.
-En este foguer?
-No, en l'altre. Així o així? [Es refereix a la rallació del formatge].
-No, al revés.
-Els alls, els trenque?
-Fes-ne trossets [i P. talla els alls.]
-Tu tens algun CD, així xulo? [C. mira de posar música]
-Els bolets, potser els hauríem de rentar?
-Els lleve l'aigua... tenen molt bona pinta. Aixina va bé?
-[M. concent amb la mirada]. -Els obro?
-Sí, són bons, no?
-Ara tires l'all. Tira, tira, no passa res.
-Què, una cerveseta?
-No... no n'hi ha...
-Doncs una coca-cola.
-Blanc o negre?
-No n'he fet mai, de rissotto, serà un experiment!
(Diuen no sé què d'un experiment... No se'ls entén)
-Mira, i aquí en tens grans. T'agraden grans?
-Per fer el rissotto?
-T'agraden més grans...
-Sí, així...
-Ja pots tirar els bolets, eh?
-Una cullera.
-Espera't! No els vols passar per aigua?
-Així o més?
-Però n'hi podem llevar, no?
-L'all?
-On són les olives?
-Les olives... les grosses?
-El foc!
-M'agrada tant l'olor de l'all...
-Crec que ara mateix m'estic adormint.
-Segur que hi haurà prou bolets?
-Clar, posa'ls tots.
-Que bo! Mmmmm...
-[C., que estava en el tema de la música] Això són Melodías Pizarras.
-I això que no hi havia gana!
-Meam jo...
-I el vi, que s'ha d'obrir?
-Demà pondré.
-A on? [Rialles]
-Ai mira, [obrint la gelera] aquí tens un all.
-Sí, posa-l'hi.
-Si que hi ha cosa en aquesta nevera!
-Com el conte aquell de la sopa de pedra...
-Ala, que tens feina!
-La part verda és indigesta.
-Doncs és la més bona.
-Puja, puja, puja el foc... Més amunt.
-Jo quasi que podria posar l'altre... així petita [es refereix a un tomàtic i etxema, que vol dir que esternuda].
-Ai, ai!
-Salute!
(P. torna a dur el davantal posat del País Basc comprat a Lapurdi i M. se'n lia un altre.)
-Tot.
-Per mi li pots apujar el foc.
-El què?
-Que vagi una mica més ràpid.
-És calent?
-Sí, és calent, sí, però... [parlen del vi]
-Açò com va? [Intent d'obrir una botella de vi]
-Sí, ho has estacat bé, però... espera... Que estrany! [Xapa el tap].
-Quedarà per a la posteritat... [xuf-xuf de fons].
-Ei, va fent, eh?
-Sí, va fent.
-Que n'ha obert una altra [de botella de vi]?
-No, és la mateixa encara. [Pluf]
-Estàs ponent...?
-Vols dir que estàs fent un post?
-Com va el rissotto?
-Va, va...
-Fa bona olor...
-Ai! Hi ha un retalló de salmó fumat!
-Un vinet? Per tastar-lo, a veure si és bo, encara que siga per cuinar.
-Quin vi és?
-Un ribeiro vulgaris. Aneu fent, que jo ara vindré. [Se'n va a fer una becaina]
-Açò ja està.
-Ja està? Posa-l'hi l'arròs. Aquí ho tens per mesurar.
-1 got per persona?
-No! 2 gots i mig! [I discuteixen les mesures].
-Posa-l'hi ja que se't cremarà.
-Li lleve l'oli?
-No, no n'hi treguis. El rissotto es fa amb prou oli.
-3... 4...!
-3 i mig llarg... i el que sobri per Castelao.
-Tu ho fas només amb vi?
-Ah! Bé, no ho havia sentit mai...
-Serà molt! A veure quina cara fa això? Fa bona olor!
-Escolta, fantàstic!
-Remena, remena... Va agafant-se.
-Jo no ho faria així... Un brou calent i li ho tires quan va bullint...
-Tira-l'hi, tira-li el vi...
-Passa que crec que ha d'estar una mica més fort. Jo ho posaria a l'altre [fogó].
-Però què... què és un diàleg? No ens ho pots... [sí, sí que he pogut, no ho veus?].
-Unes olives, no?
-Ja les hem amagades!
-Davall el llit! Ah, mira.
-Què es pensaven?
-(taralejant) Olives d'A. Quant temps triguen a fer-se?
-Estes igual 2 mesos o m 2 i mig.
-Com ho veus? En teoria no s'ha de deixar de remenar aquest tipus d'arròs.
-A foc lent o a foc...
-Aquest triga de 13 a 15 minuts.
-Hi pose aigua, hi pose sal?
-També ho podem deixar així a foc lent i tapar un poc... Ho pots tapar? Després ho haurem de tapar per posar el parmesà.
[Discutim sobre les olives, la popa que tenen les sevillanes...]
-Boníssimes!
-Se'l veu cruet, encara...
-Hi posa'm un poc més de vi?
-Posa-li'n.
-Tu què faries? L'hi tiraries el formatge?
-Sí, potser sí, perquè ja li queda poc per fer...
-[Remena i el tasta] Uf... està cruet. [Afegeix més vi, més formatge i acaben la botella].
-Quina manera, no? El rissotto...
-De marejar l'arròs!

Histèria

2010-01-25T21:09:00.005+01:00

Hipòcrita! Hipòcrites! No dir res és callar el que penses i ser, políticament correcte amb aquesta feina. No ser capaç de dir les coses pel seu nom. Ser, una altra vegada, la despistada que vol salvar el cul, per acabar per no salvar res.
Fas gala del teu tarannà més diplomàtic, els dediques una rialla i els animes en el que faci falta... però t'ho menges tot. I com un cuc fastigós, se't cargolen per dintre els mots no dits i tot se't podreix a la boca. Et descompons tota tu i no vols ni refer-te.
D. s'ha aixecat avorrit i mandrós i tot han estat un reguitzell de situacions degradants que t'han fet pensar que no, que no és fàcil viure al Pol Nord, i que no hi ha cap llar en aquest iglú que t'encomani escalfor, i ja t'hi val (!), que t'hi vas mal acostumant i quina pena... Quina mala sort.

Només et consola anar-te'n al llit d'hora. Aquí, en aquest extrem del planeta, en aquestes latituds i dates, no cal apagar cap llum... Tot és fosc a tothora i emborratxar-te i tancar els ulls saps que farà arribar demà d'una altra manera i, potser, t'alegraràs de tornar a veure ploure una altra pluja i un altre sol.

Felicitat s'escriu amb P

2010-01-14T23:19:00.011+01:00

De vegades la felicitat ho sembla, però quan trobes de sobte la peça que et faltava, vas inflant-te d'una estranya alegria i afirmes que tot encaixa i que el trencaclosques ja pot tornar a desfer-se en voler perquè victoriosa l'has completat amb la darrera peça que no has hagut de cercar i que has atret sense adonar-te.
Ara, I make our own kind of music i, malgrat les adversitats, o malgrat que desapareguis en un espai de temps massa curt, ara dic, visc el present i prepar aquesta casona per a un Tu, amb qui estic disposada a pintar clovelles de taronja, compartir tes i infusions de timonet i viure't més enllà del temps i sense treva.

Make Your Own Kind Of Music, Mama Cass Elliott

Nobody can tell ya;
There's only one song worth singin'.
They may try and sell ya,
'cause it hangs them up
to see somone like you.

But you've gotta make your own kind of music
sing your own special song,
make your own kind of music even if nobody
else sing along.

You're gonna be knowing
the loneliest kind of lonely.
It may be rough goin',
just to do your thing's
the hardest thing to do.

But you've gotta make your own kind of music
sing your own special song,
make your own kind of music even if nobody
else sings along.

So if you cannot take my hand,
and if you must be goin',
I will understand.

You gotta make your own kind of music
sing your own special song,
make your own kind of music even if nobody
else sings along.

Post vacances

2010-01-11T20:58:00.004+01:00

Dilluns manifesta la teva absència
i el fred,
la falta de radiadors.

La síndrome torró

2009-12-23T15:56:00.008+01:00

Jo també torn a casa per Nadal i tenc la síndrome xocolata i de torró, encara que viatgi sense embolicar i sense ametlles. Bon Nadal a tothom i bones festes.

Dilluns de pots i retrats de colors florescent

2009-12-14T19:01:00.022+01:00

Dilluns és dia plujós i guants de tapar-se les sedes dels dits gelats amb què jugues de nit i encalenteixes. Calça sabates banyades i té els peus freds. Passeja per carrers de 5.00, de cel ennigulat però no plou i paraigua. Escurça la setmana i espigola les restes que queden de tu -no fa massa temps que vas ser aquí? Dilluns vol jugar a mòbil i es mossega les ungles i en fuma només un mentre neva i aquí no s'atura de ploure.

Dilluns provoca el vòmit, òstia!, i t'enyora, i t'enyora vol dir molt, encara que em costi de dir i encara que em costin de passar aquestes hores llargues amb tantes feines que tenc per fer. Però dilluns és obstinat, i jo, com una burra, m'entretenc a saber, per quan tornis, qui és Andy Warhol i Akira Tominaga, si és que diu això la cançó.

A l'estil de Murakami

2009-12-12T13:52:00.013+01:00

-Com és que només et cau bé la gent així? Vull dir la gent com nosaltres, una mica trastocats, rebuscats, que no sabem nedar i ens anem enfonsant. Jo, en Kizuki, la Reiko... Com és que no et cau bé la gent normal?

Haruki Murakami, Tòquio Blues

La casa que vull

2009-11-27T20:11:00.007+01:00

Unes bigues i sostre baixet de dos aiguavessos. Una habitació a les golfes i sabates del 46, desparellades. Un bany amb finestra i dutxa de rajoletes de color blanc. Tavalloles de promoció del C., olles de S. i estores grans de colors i que no combinen. Els llençols que ens varen dur els Reis. La tetera vermella. Els estris manufacturats per al tofu i la torradora de berenar els diumenges a deshora i dins el llit. Els Manel, Glisando, Clara Andrés o els Ataque, que tenen nou disc i tu, malgrat tot, hi ets. Els llibres -el "poemo"-, Vicent, Damià, M.M.M.. Els records de Ll., els de 9 anys. Danaë a la capçalera del llit, la roba sempre per plegar, els dinarets de calent i els sopars vegetarians... Mmmm, les teves ensalades! Una butaca: la butaca de llegir. El sofà, Martín Hache, Crazy, Fellini i "La princesa prometida". La gelera amb dues tomàtigues i formatge blanquet, i al rebost, pa, oli de la cooperativa, i una botella de vi.
La casa ideal que vull no té exigències arquitectòniques i em puc fer meva qualsevol casona o cau de bruixes. Li perdonaré que no tengui la gran majoria de coses que tenen la gran majoria de cases i me la podré fer igualment meva. Però a la casa que vull no puc perdonar-li una, només una, cosa. A la casa que vull no li perdonaré que no tengui amagats els teus bolígrafs especials pertot arreu i les taques de tinta negra a les cortines i a la meva camisa preferida. A la casa que vull hi ha d'haver un lloc per a tu.

Mèu, fa la mixeta.

2009-11-23T21:26:00.012+01:00

Aquí teniu un nou descobriment, si és que no coneixíeu ja Maria Coma. A veure si us vénen, com a mi, ganes d'adoptar moixons. O eren ganes de ser adoptada???

PP (que entendrem que vol dir post post): No sé per quina raó no he pogut penjar el vídeo directament al blog, així que almenys us envii l'enllaç. Ho seguirem intentant.

No tots els mecanismes

2009-11-20T22:08:00.005+01:00

Puc fer tot el que vulgui. Em moc com un mòbil perpetu i desafii la llei de la termodinàmica perquè sé que quan jo ho decideixi, restaré immòbil. La temperatura d'aquest cos meu és d'estat febril i em plau de divagar en altres cossos que intercanviïn amb mi energia i impulsin aquests 54kg amunt i avall d'aquest quart creixent de lluna, des d'on he perdut les sabates i em gronx amb un gat que vol moixaines. Si em dius vine, vénc. Si fa fred, mantes; si calor, gel. Si rialles, tacte; si tacte, pell. Resistència fallida. Una làmpada encesa que no cal apagar i dues bombetes a punt d'explotar.

Nits especials

2009-11-19T17:47:00.010+01:00

¿No ves que lo nuestro es raro?
Sigue intacto en mil pedazos
y no logra romperse.

Respira ileso en sus estados graves,
tanto hablar del fin
que ahora apenas duele.

Y aun así, te reirás,
volvería a revivirlo sin dudar.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Más noches reversibles para saborear
las horas más humildes con un placer más intenso.

¿No ves que si hemos perdido
hemos ganado historias que contar?
Más que algunos tienen.

Recuerda que si caímos en picado
es porque a veces fuimos nubes con la mente.

Si pudiera transformar nuestras noches
en un ciclo sin final.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Pero eso es imposible, el tiempo ganará,
entonces sólo espero que cuando vuelva a sonar
tú pierdas la vergüenza y grites oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...

Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...
Y ya no me importa que mire la gente.

Oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...

Petits tresors

2009-11-12T22:56:00.008+01:00

Salives. Ets golosa i desemboliques el caramel que fas passejar i bellugar-se per la llengua. Una escalfor et regalima coll avall, i en arribar al ventre, sents voleiar unes papallones que et fan viure -i amb erra.

Alerta, no et confonguis, no sé de què fan olor els núvols ni tenc la regla, però avui la felicitat té gust de xupa-xups i celebr que hi hagi un peixet d'escates blaves nedant a la meva panxa fent-me pessigolles.

Momentànies

2009-10-31T21:19:00.004+01:00

Res més.

El meu petit univers

2009-10-16T14:12:00.008+02:00

Bé, diguem que vaig canviar de camí; diguem que vaig prendre una decisió encertada, per bé que no sabia cap on em duria exactament; diguem que vaig triar les parets seques a les línies blanques i discontínues de l'asfalt; diguem que vaig preferir els revolts a la rectitud. I ara em perd per ullastres i mates llentiscleres, camps erms i conreats, casetes de fora vila i cavalls blancs alats -que em recordaran eternament a tu.
Em perd i retrob contínuament en el meu univers i no sé on arribaré però sí tenc més clar el que cerc, tot i que de moment em mogui en espiral i en una sola direcció.
Ara és el que em ve de gust, així com escoltar aquesta cançó que desgasta cada dia el meu radiocasset, a tot volum i amb la meva veu de rerefons. Segur que no et sorprèn perquè saps que som de les que canten a la dutxa, te'n recordes?

Darrere la porta

2009-10-07T17:38:00.005+02:00

Per por d'equivocar-te, compres un llibre que ja has constatat que no té, i evites aquell diàleg incòmode que ve a dir -No t'agrada? -Sí, sí, però ja el tenc... O simplement veus que no has endevinat ni de bon tros els seus gustos... I això sempre t'ha fet sentir petita i inferior.
Però bé, ara vas a tir segur així que penses "Pots venir quan vulguis. Gairebé ja ho tenc tot a punt: la gelera plena, les bombetes de colors arreglades i penjades, el suc de taronja per demà al matí, les classes preparades, les feines del banc fetes, la roba neta., el llibre embolicat.. Pica, de totes maneres, abans d'entrar a la porta; restarà tancada perquè vull poder decidir en el darrer moment ser o no a casa. El llibre que t'he comprat a mi també m'agrada."

Interpretació

2009-10-04T19:48:00.007+02:00

-Sí, ja estic. Podem començar.

[S'obre el teló i t'adones que l'escenari és el mateix, llevat d'alguna cadira canviada de lloc i el color càlid que fa ara la lampadeta de la taula de fusta; els vells actors vénen a saludar-te i aprofiten per dir-te que s'estan a una altra sala, i que sort; mires amb recel el que t'envolta i hi ha noves cares i nous diàlegs que aprendràs gustosament -ja ho saps, t'ho diu el cor.
Diumenge, però, és una obra que t'espanta perquè no t'agrada sentir com impacta enmig del silenci el soroll insistent de les campanes de l'església, que criden anar a missa, com si això fos l'únic divertiment de masses a fer en el dia del senyor i aquí.
Però això ara és igual. El que compta és que per fi romps el silenci i, sorpresa de la sonoritat de les teves paraules, tornes pronunciar el teu nom i decideixes improvisar el teu nou paper tot imaginant-se ser Anita Ekberg a La dolce vita. De sobte rius i encuriosida et demanes qui serà el teu Marcello Mastroianni que vendrà a banyar-se amb tu a la Fontana de Trevi.]

Vacances, lectures i parèntesis

2009-08-19T14:05:00.004+02:00

Primer de tot em disculparé per no haver donat senyals de vida durant tant de temps. La veritat, ho tenia pendent, però la falta d'una bona connexió cada vegada que em venien ganes d'escriure va fer retardar el moment.

La veritat és que just ara acab de llegir El meu amor Sputnik, de Haruki Murakami, i crec que duc un total de més de mil pàgines llegides durant aquest estiu (quatre llibrets). Ara que faig el recompte vagament, pens que he duit un ritme de lectura poc habitual en mi i que he gaudit com una nina petita... M'ho he passat genial trobant moments a deshores, llocs insospitats i companys de viatge que m'han deixat fer-ho. Realment, un gust. Ara ja fris de començar-ne un altre, mentre estigui així de vacances, i esperant una telefonada que em digui que em donen feina vés a saber on.

De moment un deix amb una cançó que fa estiu, estiuenca, vaja, i que em recorda que som més feliç que un gínjol... que no em bec els cafès sola, que em sent més jo que mai i que us enyor a tots igual, però amb alegria. I dic a tots -i totes-, gats i gossos.

Si un dia...

2009-07-08T13:09:00.007+02:00

Si un dia plou la tristesa, i un matí com aquest venteja la indecisió, i no sé d'on bufa,

jo, que som d'aquí de tota la vida, empeltada de terres de més enllà,

però amb les arrels ben profundes arran de mar i 12 kilòmetres endins,

jo, dic, decidesc que avui sí, que avui t'enyoraré, i demà ja ho veurem,

perquè ahir no gens,

i ara, ara no tant, però fa unes hores molt.

Jo, que un dia com aquest som com a poca cosa,
i com una tortugueta vaig fent a poc a poc la meva via,
avui no sé la meitat de les coses que normalment tenc clares,
i tot se'm presenta com a grans dilemes a resoldre,
i que no vull,
que no puc resoldre enmig de tanta boira,
que ahir era lluna plena i com si no.

Jo, que em passeig feliç per la corda fluixa,
observ la gent i crec que visc en un dels pobles que més xerra de la gent.
I jo som la gent, i em deman què diran de mi.
I pens que tenc sort de viure de manera intermitent en aquesta F.,
que sortir fora -hi ha un dins?- et fa veure les coses des d'una altra perspectiva.
I aquí, la gent, sempre ho té molt clar,
i jo no vull enfadar-m'hi, però,

i faig sovint d'advocada del dimoni...
i no sé si m'acab de trobar bé en aquest paper.

Jo, que fa dos dies que tenc internet i deix de sentir-me aïllada,
aprofit per contrastar les notícies, quotidianitats i complicitats,
i veure si m'has dit res;
llegir si m'enyores o encara m'estimes;
i amb una certa alegria -i una mica de tristesa- veig que no,
i dissimul, com si així les coses fossin més fàcils,
que demà seré una dona més forta i que tornaré al bar sola

i que llegiré el diari sense tu

però pensant-hi i volent que venguis a beure't el cafè amb llet que t'he demanat

i que fa dos dies que em bec per tu quan es refreda.

Abraçar-te

2009-07-08T00:14:00.006+02:00

Si veiessis el que he escrit fins ara et riuries de mi. Tot eren excuses per aconseguir escriure que vull abraçar-te aquesta nit. Que vull que sentis que t'abraçaré quan t'adormis i que no me n'aniré aquesta vegada quan t'hagis adormit, que quedaré tota la nit al teu costat perquè vull tornar a fer-ho i perquè vull només això, dormir abraçada a tu, i tenir el plaer de sentir una altra vegada els teus braços abraçant-me a mi i amb força.

Una closa felicitat

2009-06-27T12:51:00.006+02:00

He ballat tota la nit una dansa estranya i m'he aixecat empesa per un desig i he pujat la muntanya amb una necessitat que no sabria dir.

I ha estat avui quan ho he plorat tot. Sense adonar-me he sentit que sentia, que tenia sang a les venes i que sanglotava sense saber per què ni control. Res en especial i tot. I sí, m'he sorpresa abraçant-me els genolls i tota jo. He entès que em tancava en una closa i petita felicitat momentània. Un ara. Un per fi.
Al meu racó no he verbalitzat ni pensat cap frase, cap imatge, cap idea ni concepte. Cap persona. Només he sentit i he plorat.
Ho he plorat tot: l'alegria de viure, l'alegria d'estar amb Tu -i tu-, la d'estar aquí, la família, els amics, les tan bones amistats que m'han rodejat enguany, l'estiu i la primavera. He plorat l'hivern, el pare i ma mare, la distància i l'apropament. Ho he plorat tot. He plorat els morts i he plorat els vius, tots. La germana i n'M. He plorat el dia a dia, la feina i la felicitat, el coratge, la pena i la desesperació. He plorat la sort i la desgràcia, el destí i la voluntat. He plorat el present i el futur... I sí, ho he plorat tot -o gairebé tot. Els anys passats, els darrers 8, els dels 18, les hores més recents que he passat amb tu... He plorat les noves R., M. i T., que m'han omplert de bons moments l'equipatge de tornada. He plorat les hores amb l'E. i n'A, totes les amistats d'F. Les tardes amb Y. oceànica.
He plorat el que tenc, el que voldria i no tendré i el que lluit per tenir. He plorat aquesta terra, aquesta illa i la llengua i les paraules que mai aprendré. I finalment m'he plorat tota. He plorat no estar amb tu, he plorat enyorar-te i també he plorat no necessitar-te.
Ho he plorat tot davant de la gent i entre la gent. He plorat les mans amigues i les desconegudes, les que hi són i hi seran sempre encara que faci anys que no vues ni sents ni vius, com M. que avui no es veia des del T.; com tu, que de vegades hi ets però no.
I m'he aixecat i he notat la carn ella, el cos tot, alleugerit i flexible... i m'han vengut unes ganes enormes i irrefrenables d'abraçar-ho tot. Abraçar els ullastres i les mates, abraçar les pedres i sentir descalça la terra.
I es veu que ho he fet. Que he abraçat figueres, herbetes i arbres, que m'he obert a la terra, que li he obert els braços i abraçada tota, i que li he rigut. I ho record ara no amb una closa felicitat, sinó amb una alegria oberta que tenc ganes de compartir. Una alegria mesurable, a la meva mida. Una felicitat calma i esperançadora.

I...

2009-06-26T23:53:00.004+02:00

Potser no t'ho penses, però jo també duc sang a les venes i plor i patesc i enyor i sent i...
I no deixaré que em vegis derrotada. Per això ballaré dibuixant línies corbes i espirals i sentint el pes d'aquest cos que vaig fent-me meu a poc a poc. Em refugiaré en mi mateixa: cos expressiu, cos que parla i que diu. El sents? El veus? Dibuixa aiguavessos, m'abraça tota i es revincla tot. S'estremeix, es fa petit i es reclou en si mateix.
La pell es tiba, el JO parla i conversam com si estiguéssim d'acord en tot.
-I tu, què vols?
-I tu, què fas?
Cercam recés per a la reflexió i decidim quedar-nos immòbils. Potser no ens anirà malament deixar-nos dur pel ritme i aixecar-nos a poc a poc, sense presses, com aquestes hores que semblen eternes i que no passen.
Faig temps com una idiota davant l'ordinador perquè no tenc son per anar-me'n al llit i perquè sé que no vull fer-ho sola.

Etapes i decorats

2009-06-11T12:54:00.008+02:00

Ja has passat un altre hivern i comences a veure el "the end" darrere les cortines vermelles d'aquest decorat que han muntat expressament per a tu. Has estat la protagonista de l'obra, la princesa encantada, l'actriu sense nom i amateur que s'ha arriscat a interpretar un paper que no havia estat escrit per a ella. Has viscut, segurament, una vida que no era la teva, però n'has extret tantes coses bones, que ara et costa retornar a la realitat i cercar, sense èxit, el príncep blau que t'ha acompanyat durant tant de temps -sí, aquell príncep a qui havies matat tantes vegades a la universitat, per teories feministes o perquè sempre t'has sentit republicana, però això ara és igual.

Estàs a punt d'acabar una altra etapa i l'angoixa de saber quina serà la propera obra a interpretar et neguiteja. Les preguntes en clau futurista t'assetgen i potser per això fa uns dies no deixes de trencar qualsevol cosa. Estàs massa nerviosa i tot just et costa viure el present.

Però poc a poc tot va aclarint-se. T'has enamorat d'aquest lloc i ho admets. Bé, bé. Almenys tenim clara una cosa. T'agrada aquest teatre, t'agrada el decorat, la gent que hi treballa, els companys de feina... per què has de canviar?

T'adones que sense esperar-t'ho, has triat. De sobte veus els vidres de tota la casa bruts i durant mesos la por de trencar-los t'havia impedit netejar-los i t'havies resignat a veure la realitat que t'envoltava d'una manera distorsionada. Per fi ara t'has decidit a voler veure-hi i sense pors, com la guerrera marçal, has agafat els draps, els poals, el sabó... i has enllestit la difícil tasca d'afrontar-te al present, al demà i a tota la brutícia acumulada als cristalls.

Inèrcia (reescritura)

2009-06-04T12:03:00.008+02:00

M'atreus i no sé què fa que camini cap a tu. Hi ha una força que em duu cap allà on descanses i somies. Hi ha una brisa marina que em mena al teu redòs on m'esperes. Hi ha una distància quilomètrica i voldria córrer, però divag a un ritme fatídic aliè a la meva voluntat. He deixat de qüestionar-me què faig. He deixat de reconèixer al meu nom. Desconec aquest paisatge nou que m'envolta i desconec aquest cos que ha deixat de demanar per sobreviure.

T'estim però me'n fot i començ a entendre que el que em satisfà -i necessit- és morir, només, una mica al teu costat cada dia.

Res important

2009-05-26T11:17:00.009+02:00

Tenc unes ganes d'escriure que em desfaig. Tenc tantes ganes de dir, i tantes coses per contar, que no sé per on començar.

Necessit escriure que fa dies que sent com ja ha arribat l'estiu, que he posat les cortines blanques penjant al balcó, i que als vespres, deix les portes obertes. Ombres d'espelmes i olors d'ensems, música de jazz i el renou de la paella en fregir el peixet mentre no-fum cap cigarreta, confonen casa meva amb aquest carrer que gairebé ja no em pertany.

L'hivern s'ha acomiadat de mi sense avisar i m'ha deixat sola. Però no l'oblit ni l'odii per això -seria com culpar les roses de tornar musties; me'n resta, inexplicablement, l'olor, i això és el que compta. La primavera s'ha instal·lat a casa i no em deixa pensar en les coses diàries que encara he de fer, però m'hi vaig acostumant i ja li he agafat certa estima.

Començ a deixar passar les hores lentament, em prenc el temps que calgui per triar de què vull el gelat o quin llibre llegiré avui. No és estiu, però fa temps que visc en una altra estació de l'any i en una altra galàxia.

Seguesc treballant, complint amb els meus horaris, fent el dinar, el llit, estenent la roba, res important... O potser sí, potser hi ha una cosa especial. Com diu J.M.O.: t'estim com una boja i m'aguant.

Ana, o caracol i jo.

2009-05-17T20:13:00.004+02:00

Et dedic, com tu em vas dedicar, totes les cançons d'amor que em cantaves. Ara tanca els ulls, fes-te caragolet i torna a passejar-te pel meu cos.
T'enyor, quan tornes?

Metamorfosi

2009-05-16T19:30:00.010+02:00

He arrelat en aquesta illa i em sé aigua de la mar.

M'habita un aleteig constant de nervis al ventre, úter i melic marí. Sota l'aigua i sense escates, no puc pensar. A terra, el vent m'empeny i no puc fer més que adoptar la posició de biaix que tenen els arbres que resisteixen la tramuntana. Em recorr una sang estranya i l'expuls a poc a poc. Sent com si dins mi les aigües d'un torrent s'ho emportassin tot i esborrassin les vocals i consonants que em diuen. Perd la paraula. Em desfaig lentament i escolt els sorolls de la tempesta que guaita darrere aquest turó. Sent la fúria de les rumbades i ensum els esquitxos d'aigua salada que em mullen tota.

Necessitam morir per poder entendre

que és fugaç la rialla [...]

Però les arrels s'enfonsen tant que han traspassat l'illa i he begut del fons marí i he tastat la posidònia. Es fa fosc i resta només una P a la superfície.

M'hi aferr i surt a respirar.

Es fa el silenci. Torna la calma. El JO celebra la nova victòria.

Només algunes algues resten entre els dits dels peus i em recorden que m'estim massa aquesta terra i la mar, i que les muntanyes em fan vertigen. Però P em diu que en una vall hi té un solc preparat per a mi. M'ofereix una metamorfosi conjunta, un nou repte per a tots dos i la por apareix amenaçadora. Però jo, més forta i victoriosa per la batalla guanyada i amb una sang nova, venç la por i accept el repte: li dic que sí.

El que no necessit

2009-05-13T22:25:00.003+02:00

No necessit de tu que em diguis que m'estimes i que ho faràs sempre, ni vull que em diguis que demà em telefonaràs, que em reserves diumenge horabaixa, i que si ara estiguessis amb mi m'abraçaries amb totes les teves forces.

El que vull i necessit és que m'estimis, que em telefonis ara i que em diguis que véns a abraçar-me tota la nit.

Llunes plenes

2009-05-11T19:19:00.010+02:00

La sang s'altera per moments. El cor se'm vol eixir i el sent bategar a ritme de taquicàrdia. Sonen dins mi músiques selenites i som capaç d'enamorar-me cada minut, hora o segon de la mateixa persona o de moltes diferents al mateix temps.

Tu segueixes apareixent i desapareixent com a per art de màgia i alimentant el meu desig. Les dosis de tu em creen al·lucinacions, adicció i dependència i em neguiteja no saber mai la quantitat de què en puc disposar, ni com administrar-me-les en píndoles de records fins que tornis a aparèixer.
Esper que sigui la primavera perquè ara mateix vull tantes coses que em mor de ganes de fer-te l'amor més que mai i ara, sense llums ni espelmes, en aquesta habitació i també sota la lluna.

Tot i que no és tan rutinari...

2009-05-09T16:24:00.004+02:00

Això. Un altre plaer quotidià, per bé que no tan diari com hauria de ser, és la roba néta. Estendre-la curosament és com pintar amb tèmperes i fer dibuixos sobre paper blanc. Si més no a F. Em sent com una nina petita i la síndrome Peter Pan s'apodera de mi mentre record l'esforç que havia de fer quan ma mare em manava que em cuidés de la rentadora.

Avui, en canvi, el sol i aquest poquet de ventet, em faciliten la feina, i aquest silenci amarat de l'olor de la roba néta i brisa marina, fan que, fins i tot fer dissabte, sigui un plaer.

Alegria

2009-05-06T12:23:00.004+02:00

Sí, som feliç en la meva quotidianitat, però encara hi he d'afegir l'alegria que em provoca regar les plantes i flors del jardí quan el sol tot just despunta, la il·lusó que em fa perdre'm per la xarxa mentre gaudesc del berenar del matí, la màgia que sent quan em passeig per F. i vaig a comprar el pa al forn i trob na J. i parlam del mal temps a la mar, que si ara és temps d'oblades..., i en passar pel bar, dir a n'M. que "Quin Barça, tu!" i tornar a casa amb la senalla plena de verdura fresca, ous casolans, julivert de franc i una sensació de benestar més que agradable.
Tapar-me nua sota els llençols encara de franel·la, contemplar els primers estels darrere les cortines despassades, baixar les escales descalça, obrir les persianes, beure'm un suc amb gust de melicotó, dutxar-me de bon matí sense haver d'encendre el llum, veure'm la pell colrada, posar-me màniga curta, canviar per fi de jaqueta...
A la nit, un bany relaxant quasi a les fosques i un massatge amb olis aromàtics em recorden que no visc sola i imagin com deu ser el paradís si gairebé això és la glòria.

Rutines

2009-05-05T23:02:00.004+02:00

Així i tot, seguesc la meva rutina. M'aixec puntualment a les set i mitja, em faig el cafè amb llet. Encenc l'ordinador. Esper trobar alguna cosa de tu i automàticament remir el mòbil per si apareix un bon dia, principesca!
Llegesc alguna cosa de literatura. Ara mateix n'Albert Sánchez Piñol m'alegra els matins i Joana E, migdies i moments ociosos. Em refugii en un món fictici per defugir d'aquest, massa real, sovint.
Mentrestant, m'interromp la lectura la curiositat de cercar qualque senyal de vida a l'altra banda de qualsevol de les pantalles de casa. Decebuda i inquieta encara no hi ets.
Quan arribes -per fi!- en poques paraules aconsegueixes que m'oblidi del cafè del migdia i em veig obligada a fumar per apagar l'excitació que allò que dius em provoca.
Més relaxada, pens que la meva quotidianitat és pensar-te i lluitar per no oblidar totes les obligacions de què em distreus dia a dia.

"Elogi de l'amor" de Miguel Esteves Cardoso

2009-05-01T08:50:00.006+02:00

Miguel Esteves Cardoso - Expresso

Quero fazer o elogio do amor puro.
Parece-me que já ninguém se apaixona de verdade.
Já ninguém quer viver um amor impossível.
Já ninguém aceita amar sem uma razão.
Hoje as pessoas apaixonam-se por uma questão de prática.
Porque dá jeito.
Porque são colegas e estão ali mesmo ao lado.
Porque se dão bem e não se chateiam muito.
Porque faz sentido.
Porque é mais barato...
O amor transformou-se numa variante psico-socio-bio-ecologica de camaradagem.
A paixão, que devia ser desmedida, é na medida do possível.
O amor tornou-se uma questão prática.
O resultado é que as pessoas, em vez de se apaixonarem de verdade, ficam 'praticamente' apaixonadas.
Eu quero fazer o elogio do amor puro, do amor cego, do amor estúpido, do amor doente, do único amor verdadeiro que há.
Estou farto de conversas, farto de compreensões, farto de conveniências de serviço.
Já ninguém se apaixona?
Já ninguém aceita a paixão pura, a saudade sem fim, a tristeza, o desequilíbrio, o medo, o custo, o amor, a doença que é como um cancro a comer-nos o coração e que nos canta no peito ao mesmo tempo?
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor não é para ser uma ajudinha.
Não para ser o alívio, o repouso, o intervalo, a pancadinha nas costas, a pausa que refresca, o pronto-socorro da tortuosa estrada da vida...
Para onde quer que se olhe, já não se vê romance, gritaria, maluquice, facada, abraços, flores.
O amor fechou a loja.
Foi trespassada ao pessoal da pantufa e da serenidade.
Amor é amor, é essa beleza, é esse perigo.
O nosso amor não é para nos compreender, não é para nos ajudar, não é para nos fazer felizes. Tanto pode como não pode.
Tanto faz.
È uma questão de azar.
O nosso amor não é para nos amar, é para nos levar de repente ao céu, a tempo ainda de apanhar um bocadinho de inferno aberto.
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor puro não é um meio, não é um fim, não é um principio, não é um destino.
O amor não se percebe.
Não dá para perceber.
O amor é um estado de quem o sente.
O amor é a nossa alma, é a nossa alma a desatar.
A desatar a correr atrás do que não sabe, não apanha, não larga, não compreende.
O amor é uma verdade.
O amor é uma coisa, a vida é outra.
O amor é mais bonito que a vida.
A vida que se lixe.
Num momento, num olhar, o coração apanha-se para sempre.
Ama-se alguém.
Por muito longe, por muito difícil, por muito desesperadamente q seja...
O coração guarda o que se nos escapa das mãos.
E durante o dia e durante a vida, quando não esta lá quem se ama, não é ela que nos acompanha - é o nosso amor, o amor que se lhe tem.
Não é para perceber, é sinal de amor puro não se perceber, amar é não se ter, querer e guardar a esperança, doer sem ficar magoado, viver sozinho, triste, mas mais acompanhado do q quem vive feliz.
Não se pode ceder.
Não se pode resistir.
Não se pode fugir.
A vida é uma coisa, o amor é outra.
A vida dura a vida inteira, mas só o amor puro pode fazer valê-la.

Eu e tu http://escuridaozinhas.blogspot.com/ : -Posto isto...nada mais tenho a acrescentar.
Baraula: -Eu, tampouco.

Cadascú al seu lloc

2009-04-27T11:01:00.007+02:00

Bufa de Tramuntana. La mar entra amb força. Anit he somiat. La mir i sembla embarassada. Això, fa dies que ho pens.
Patesc encara l'obstrucció d'ahir.
Les ones, una darrere l'altra, corren a estimbar-se una i altra vegada contra la mateixa pedra.
Jo seguesc tan tossuda com sempre i top, insistent, amb la roca que no foradaré mai.
Aquest bloc ha decidit com ser per mi. El vull més alegre i em treu les cabòries que no dic a ningú mai.

Mentrestant, visc al límit. Dissabte eren llengües, mans, carícies, besos, rajos de colors, ritmes de cançons i perfums de fruites fresques tot el que m'encisava. Ballar fins veure sortir el sol va significar ficar-me al llit amb tu i demanar-te l'orgasme definitiu que em fes pujar al cel sense pedalar i en bicicleta. Ara, dilluns de fer feina, encara no sé com desempallegar-me dels records que fan que et revisqui constantment i noti la teva absència. Ningú et substitueix i tens guardat el teu seient per quan vulguis tornar.
Però contra les Penèlopes, ja ho veus, visc i vaig fent per no perdre el temps mentre t'esper.

ABC

2009-04-26T15:18:00.004+02:00

Avui no parlaré de tu. Encara que volgués, no ho podria fer. No parlaré de Tu, ni de mi, ni de nosaltres. Tenc tantes coses a dir que se m'obstrueixen totes les vocals en un nus indesxifrable i no vénen a mi ni les consonants ni les paraules.

Avui no puc parlar de tu, ni d'ella, ni d'ell ni de vosaltres. Avui parlar m'és impossible. Només puc dir, cridar i divagar entre mots que no volen dir res. Cantar qualsevol cançó m'ajuda a recordar el llenguatge que et fa ser com ets.

Avui he pelat una ceba i fingit que ja no t'enyor.

When I miss you

2009-04-17T18:45:00.001+02:00

Et seré sincera. Normalment pens en tu dues o tres vegades al dia. Això és una vegada al matí i una al migdia, i/o una a l'horabaixa i una al vespre. Clar que hi hauríem de sumar tots els matins i gairebé cada vespre quan me'n vaig al llit. Però llevat d'això, res més. Ja ho veus, pens en tu de manera intermeitent. Res seriós. Vas i véns. Quan véns, t'estàs amb mi uns escassos minuts, potser segons, i quan t'en vas, ho fas per per hores.
Ara bé, així i tot, em passa que qualque dia, algun molt de tant en tant, pens en tu més del compte i em passa que t'enyor -and when I miss you, how I miss you! Oh! Oh! Avui, per exemple, a les 15:09 en punt, ha fet més de 24 hores -o 48 o 60- que no he deixat de pensar en tu... No saps les vegades que he donat gràcies al cel que aquesta vegada m'hagi passat en vacances!

"Llueve a cántaros en mi corazón" Gioconda Belli

2009-04-15T23:34:00.000+02:00

Plou i jo tenc ganes de veure't i sentir-te respirar, escoltar els batecs del teu cor i estar-me així, contemplativa, fins que el desig digui prou, i agafar-te llavors ben fort, tant com si volgués menjar-te tot, i ficar-te ben endins de mi i portar-te així sempre en mi. Deixar de voler-te, oblidar que és desitjar-te i mai més enyorar-te.

Ganes de ballar

2009-04-15T09:13:00.000+02:00

No tenc paraules però sí música i moltes ganes de ballar. Em compromet a assumir el ritme i ser més salvatge... Que sonin trompetes, baixos i bateries... De primer, piano-piano i a poc a poc que augmenti el ritme insidiosament però lenta. Vull música que m'inciti a moviments sinuosos, sensuals i sutils... i vull moure'm com una moixeta qualsevol de les que hi ha per F. S'acosten a tu i s'autoacaricien. M'ajuntaré a la seva festa -la felina- i ocuparé la plaça del poble com fan els moixos de per aquí. Els he observat durant molt temps. Sé com fer servir la màgia. Jo seré de pèl-roig; tu, gris de retxes negres. En veure'ns, et sorprendràs i ens encalçarem tota la nit i mentre duri l'encanteri només tu i jo sabrem que podem fer l'amor enmig del carrer sense represàlies. Tendrem ganes de ballar per tots els racons que trobem -o dins un cotxe amb una mar sense calma o enmig d'un taller qualsevol en horari de 5 a 7. Ens despullarem de prejudicis i ens descobrirem els secrets i ens confessarem les nostres fantasies. Em llevaràs només el jersei lentament -o potser no tant- i jo t'acariciaré el pèl. Em besaràs tota i ballaràs per a mi al ritme que et marqui la música i, mentre esperam l'arribada de l'èxtasi, ens creurem eterns i tigres enmig d'aquesta selva.
En despertar, només recordaràs haver ballat -per a mi i en posició horitzontal- i a la boca tendràs un regust de nit, líquens, llengua i sexe i riuràs sense saber quina moixa de totes t'ha duit fins a la lluna on hauràs deixat els calçotets.
Així, doncs, vols ballar amb mi ara que comença a ploure i no tenc paraigües?

El traç que ens delimita

2009-04-08T10:51:00.000+02:00

Ara que vénen les vacances i torn a casa, no em mouria per res d'aquesta illa que m'atrapa.
M'hi estic alienant i em deix abraçar dòcilment. Em faig aigua, roca, duna i penyalar; marçaliana poeta. Se'm dibuixen tots els colors de la mar i sé que no n'he de poder fugir. Lluit contra les ones i som una embarcació a la deriva. La meva gesta és no deixar-me assimilar per aquesta terra ara que s'acosta l'hora d'allunyar-me'n i que, potser per això, em pot el desig de viure-la més, endinsar-m'hi i transformar-m'hi... Però se'm fonen tots els dits de la mà sols de tocar-la i el pensament la recorr de nord a sud i mar endins... Visc entre contradiccions i el problema és que ja no sé si tota jo som illa o algú que respon al meu nom. Potser, però, no n'hi ha per tant, i la realitat parla per si sola. Ens pareixem més del que sembla: no ens delimiten els mateixos confins?

Fam

2009-04-03T23:33:00.000+02:00

Tinc unes ganes de tu que si no et dic no te m'acabes. En tindria, de tu, per a tota la nit i no en quedaria mai satisfeta. T'imploraria, una vegada més, reconèixer els teus plaers més amagats. Et suplicaria, per pura golafreria, una darrera cullerada que, prou que me'n cuidaria, mai fos l'última.
Si no et dic sé que te'm quedaràs tan dins meu que no hi haurà manera de desfer-me de la indigestió que pot causar-me l'empatx que de tu puc arribar a tenir. Però ara tinc fam i tot el que em recomanin es girarà en contra de mi. Obrir la nevera i cercar-hi les confitures que més m'agraden no és la solució, ni la xocolata desfeta que he posat a escalfar mentre imagino mullar-hi els dits i portar-me'ls a la boca; del tot insuficient.
Quan dic que tinc fam, és que en tinc i prou, i estic ressignada a tenir-ne fins no haver quedat sedolla, plena i empatxada de tu.

Distracció

2009-04-01T10:49:00.000+02:00

Darrere aquesta porta visc però no sé si en puc dir vida, em sembla que va escriure na Marçal.

Jo ja fa més de tres hores que he començat el matí i encara no he trobat cap feina que em distregui de tu. Jo, tot i que visc, no sé si tampoc en puc dir vida de tenir-te tan arrelat en mi i de no pensar en altre cosa més que escriure't. Em consola saber que l'enamorament, diuen, és un estat hormonal que dura uns tres mesos, però jo em demano si fa temps que visc amb les sensacions i l'èxtasi d'un dimarts qualsevol del mes de febrer -eternament borratxa-, o pateixo una ressaca brutal que em recorda l'abús que vaig fer -i faig- de tu, i que escriure't ja no és la dosi mínima per satisfer les meves necessitats.

Gioconda Belli va escriure No solo de pan vive la mujer i jo hi afegeixo ni de literatura.

En una vida no n'hi ha prou

2009-03-29T19:47:00.000+02:00

En una vida -em va dir A. que deia T.-, no n'hi ha prou per estimar totes les dones amb qui vull estar. A mi em passa el mateix. Perquè ningú a qui he estimat desapareix fàcilment i encara em queda molt per descobrir.

Em queden tantes coses a fer amb tu que no veig ni sé on acabes i se m'acumula el desig, la tendresa... i la feina.

Retorn

2009-03-29T14:22:00.000+02:00

No puc deixar de caminar i perdre'm per aquest poble que no té amagatalls per on endinsar-me.

Sota aquest plugim i la tramuntana, prolong el meu refredat que té culpa de tu.

Sé que no t'he de trobar i que, potser, ni tendré ganes de desitjar-te -tant de temps tement no veure't la carn i ara que et sé, tenc més por encara de no voler-la ni acariciar. El desig té aquestes coses i ara em convé tornar a P. Perquè és el que vull, el que sent, el que m'estira i em ve de gust. Deixar-me omplir de saliva i llengua el ventre i que m'humitegi de besades tots els meus llavis. Vull enlairar-me. Vull, voldria ara, volar, anar cap al paradís, viatjar cap a la nostra peculiar via làctia -sleep together in a Milky Way-, on T'he de retrobar sempre. Un univers ple d'essències que em recorden que passi el que passi sempre -sempre- estaràs en mi.

Torn a casa. Torn a TU. Torn a habitar-te.

Per si de cas...

2009-03-28T12:04:00.000+01:00

M'he llevat i m'he proposat desmitificar-te. No pots ser hoste de mi i robar-me tan descaradament el temps que m'ha tocat viure.

Sé, malgrat tot, que ets lluny d'aquí i no entraràs per aquesta porta que massa sovint he deixat oberta per si venies.

M'he llevat i he començat a endreçar-ho tot: a netejar, a canviar les coses de lloc -música estranya. He rentat els plats i els he deixat al seu lloc. He escombrat i fregat el terra. He posat una rentadora, he estès la roba i l'he arreplegada...

He anat a comprar i m'he proveït d'escopinyes, gambes pelades i salmó... No he pogut evitar pensar que mai se sap.

A casa, he planxat la roba, l'he plegada i desada. He acabat d'endreçar la cuina, netejat el bany i la sala.

I quan ja havies desaparegut de mi he canviat els llençols, encès ciris, he posat música dolça i he començat a fer-te el sopar. M'he dutxat i posat un jersei negre escotat i roba interior que et pugui agradar... He encès una cigarreta i esperat... tanmateix, per si de cas.

El corc d'escriure i el desig

2009-03-24T00:36:00.000+01:00

M'inventaré -amb la urgència que la necessitat em dicta- un nou llenguatge. Un que em digui, que parli de mi i em guiï. Un que em qüestioni què faig, qui sóc i em delimiti, per sempre, com a frase juxtaposada o sintagma coordinat. Un llenguatge indesxifrable i, alhora, pretesament obert i catàrtic per a tothom... però ferm en les seves paraules, còmplices, tanmateix, d'un nosaltres que no ha existit mai.

M'inventaré una nova sintaxi que digui el meu desig i em provoqui el vòmit, sense comes ni punts ni parèntesis, perquè des de fa massa temps no sé fer altra cosa que no sigui pensar en tu.